P
E
D
R
E
G
A
R

1. PEDREGAR v.

|| 1. tr. Llançar pedres; batre a cops de pedra (val., bal.); cast. apedrear. Auciure un jove pedregant-lo fort, Febrer Purg. xv, 107. (V. apedregar)

|| 2. intr. Caure pedra del cel, calamarsejar (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. granizar. «Llauradors de Benimàmet, | planten naps i safanòries | perque encara que pedregue | sempre queden escaporres» (cançó pop. val.).
Refr.—a) «Qui no pot arribar a l'amo, pedrega es ca» (Mall.).—b) «No hi ha cap boig que pedregui ses seves teulades» (Mall., Men.).—c) «No hi ha Març que no marcegi, ni estiu que no pedregui».
Fon.: pəðɾəgá (pir-or., or., bal.) peðɾeɣá (occ.); peðɾegáɾ (val.); pɾəðəɣá (mall.).
Etim.: del llatí petrĭcare, mat. sign.

2. PEDREGAR m.
Multitud de pedres; lloc ple de pedres; cast. pedregal.

espai d'investigació escènica